Friday, December 21, 2007

Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt...



Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany... parlen de Blai Bonet


Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai


Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren


F.MARÍ. Palma.


Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.
Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.
«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».
Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».
El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».
Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.
Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».
Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai».
L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».
Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».
Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.
Diari de Balears (21-XII-07)

Blai Bonet i la generació literària dels 70


Per Miquel López Crespí, escriptor


És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel× lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home