Poetes mallorquins

Brosquil Edicions del País Valencià publica El cant de la Sibil·la


Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació per Brosquil Edicions de València del meu poemari El cant de la sibil·la, que guanyà l'any 2004 el prestigiós premi de poesia "Ciutat de Sagunt" em situa davant la difícil conjuntura d'haver de reflexionar damunt aquest més de trenta anys de conreu de la poesia. De cop i volta hom s'adona com el temps ha anat passant inexorable d'ençà que a mitjans dels anys seixanta començava a escriure els primers poemes, narracions, obres de teatre. Copsar la fugidesa del temps. M'aprop als seixanta anys.
L'autor d'aquestes retxes va néixer un plujós dia d'hivern de 1946. Concretament, el trenta de desembre de 1946. Vint anys després del meu naixement, per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte. La publicació per Brosquil Edicions del poemari El cant de la sibil·la és, indubtablement, el responsable d'aquestes reflexions. Abans ja havia escrit alguns llibres de memòries que provaven d'incidir en les motivacions per les quals un jove mallorquí dels anys seixanta es compromet en la lluita antifranquista, entra a militar en organitzacions revolucionàries i, poc després, comença a escriure seguint el mestratge i l'herència cultural de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, per anomenar tan sols alguns escriptors mallorquins. He parlat d'aquests anys i d'aquestes decisives influències en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), editat per Lleonard Muntaner l'any 1994, Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria històrica de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (2003).
Però la lenta elaboració del poemari El cant de la sibil·la ve de molt enrere. Concretament de finals dels anys noranta. Aquest poemari és germà d'un altre d'encara inèdit que es titula Calendaris de sal. Ambdós llibres es van congriant a poc a poc després de la mort del pare, Paulino, a mitjans dels anys vuitanta, i la d'un oncle meu que havia estat com un pare, l'oncle José López, l'any 1998. Mai com en els instants de la mort, de la concreta desaparició física d'aquestes dues persones que tant han significat -i signifiquen encara!- havia copsat la relativitat de la vida, del nostre pas efímer per la terra. Per tant, en ambdós poemaris hi ha la presència constant del pas del temps sota la vigilància immisericorde de la Mort planant sobre cada una de les nostres accions. Romandre dies i nits al costat de les persones que més estimes sabent que no pots fer res per a impedir-ne la desaparició física és un trauma que pateixen la majoria dels humans. Són els moments en què la persona, en aquest cas el poeta, constata la fugidesa del temps, com els anys s'han fet fonedissos i, veient com desapareixen els éssers que més has estimat, s'adona, com en una pel·lícula que de sobte passàs a velocitat vertiginosa pel teu cervell, de la possibilitat cada vegada més propera que ell també serà engolit per l'huracà dels calendaris. Obsessió per la fugida del temps, omnipotència de la presència de la mort, nostàlgia per la innocent felicitat de la infantesa, els estimats records que habiten fins a la teva desaparició física en el racó més amagat del teu esperit. I el dolor, sempre el dolor, planant com un insaciable voltor per damunt els dies que s'escolen de manera irremeiable. En el poema "Somni de campanes esteses al vent" el poeta evidencia aquesta serena desesperació davant la fugida del temps: "A la desesperada, / ultrapassat per la tempesta que s'apropa, / intentant regularitzar els pistons de la fràgil maquinària del cor, / em deman on s'ha allunyat la infantesa. / Somni de campanes esteses al vent, / de càntics de pagesos llaurant la terra / i dones de la bellesa d'una estàtua grega / assajant els eterns moviments del segar i el batre a l'era."
És en aquests moments especials, davant la Mort, davant la fugidesa dels anys, quan proves, en inútil intent de salvació, aferrar-te als records i sentiments que han condicionat i condicionen tota la teva existència: l'amor de les persones que t'han alletat, t'han protegit, t'han educat, t'han fet tal com ets. Arreu sorgeixen, amb força impressionant, els racons de la teva terra que han estat el motlle d'una forma de copsar els colors, de sentir el bategar existencial d'aquesta terra tan malmenada per la història; la potència creadora de la llengua que aprengueres des del bres i t'han fet sensible a tota una concepció del món. Paraules, històries, rondalles, vivències que retornen com en un film que mai no s'acaba i que, d'alguna forma, tu també has de transmetre als teus fills... Llengua i cultura, paisatge i història, amor i mort, esperances i desil·lusions... "Sentir-se com un gra de pols / en la tallant foscor de l'univers" diu El cant de la sibil·la en el poema "La tallant foscor de l'univers" que inicia el poemari.
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!".

Ciutat de Mallorca (16-III-06)