Sunday, August 31, 2008

Miquel López Crespí: les pel·lícules de la nostra vida (I)

Eisenstein, Costa-Gravras, Pasolini, Wells, Fellini, Antonioni, Visconti, Bergman, Glauber Rocha...

Les pel·lícules de la nostra vida (I)



Per Miquel López Crespí, escriptor




A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. En el cinema comercial són moltes les provatures fallides, els engendres, les mistificacions històriques, els projectes mai no portats a la pantalla per manca de finançament o, si s'arriben a realitzar, transformats, modificats i esdevinguts quelcom irreconeixeble a conseqüència de les pressions polítiques i econòmiques dels poders fàctics dels més diversos països. Hem parlat en diversos article dels seriosos entrebancs, tan seriosos que acabaren amb l'exili, que hagueren de patir directors com Charles Chaplin, així com hi hem parlat d'aquells pressionats de la forma més brutal que hom pot imaginar, cas d'Orson Welles i tants d'altres creadors. És evident que una cosa és veure cinema autènticament transformador del mateix mitjà cinematogràfic, pellícules que queden per a sempre més en la història del setè art, i d'altra molt diferent alguns dels subgèneres que passen per "revolucionaris". No es dóna cada dia el cas de la realització de films que de veritat ajudin a transformar la cinematografia i, de rebot, les consciències dels espectadors. Parlant de la situació cinematogràfica, de les provatures de bastir un cinema independent europeu i nord-americà, Manuel Pérez Estremera en el pròleg a Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971), escrivia: "El poder del sistema burgués (aunque sólo sea a nivel de esquemas morales, vitales y culturales y sin entrar en el sentido mismo de su capacidad represiva directa) tampoco permite nada más allá de la existencia del autor en su lucha con ese sistema y con su propia capacidad (o incapacidad) creadora".
Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. Poder tornar a gaudir de tantes i tantes pellícules que, fa dècades, ajudaren a bastir la nostra sensibilitat m'ha recordat els debats que teníem a mitjans dels seixanta en el Cine Club Universitari de Palma i les lectures que, en aquell temps, ens serviren (i serveixen encara!) per a aprofundir en aquesta qüestió. Em referesc a un llibre, un autèntic "clàssic", que, amb el títol de Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971) recollia una selecció d'articles de Pio Baldelli, Galvano Della Volpe, Umberco Eco, José García Espinosa, Emilio Garroni, Christian Metz, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha i Gianni Toti. Tenen especial relació amb el que comentam els articles de Giani Toti, "La obra y el sentido", de Pio Baldelli "El 'cine político' y el mito de las supersesctructuras", el de Julio García Espinosa "Cine y Revolución", i de Glauber Rocha "El 'Cinema Nôvo' y la aventura de la creación".
Ens demanàvem si era possible la creació d'un cinema revolucionari en el marc de la societat actual. ¿Quin significat tenien les provatures del cinema independent que es provava de bastir en els més diversos països? Oposats als festivals de Canes, Berlín o Venècia i fins i tot de Karlovy-Vary o Moscou... ¿es podria avançar en la consolidació de festivals d'"esquerra"? Enfront el cinema "oficial"... ¿on situar les experiències revolucionàries del nou cinema hongarès, polonès, brasiler, cubà o txec? Al costat de les primeres produccions de Glauber Rocha constatàvem el naixement d'un munt de films i documentals que, potser d'una forma voluntarista i utòpica, volíem considerar com a continuació de les avantguardes futuristes dels anys vint a l'URSS. El cinema d'Amèrica Llatina, concretament el del bolivià Sanjines, el brasiler Jabor, el mexicà Ripstein, els cubans Santiago Álvarez i Humberto Solas o el nord-americà Robert Kramer, semblaven anar per aquesta línia.
Julio García Espinosa, un dels puntals de la cinematografia cubana d'aleshores, era un documentalista experimentat; recordem La vivienda i Sexto Aniversario, i els posteriors, tots dels anys seixanta, Un año de libertad, Patria o Muerte y Cuba baila. García Espinosa escrivia, partint de la seva pràctica artistíca: "Un cineasta moderno, en el mismo momento en que se descubra sus grandes posibilidades como artista, también se descubre como militante, a todos los niveles de la vida. Se puede decir: no les basta liberar su arte; también tiene necesidad de liberar su vida. Rechaza totalmente toda anacrónica y cristalizada división del trabajo. Es en la práctica revolucionaria más directa donde se encuentra el punto central de toda su coherencia expresiva".
Avui dia, moltes d'aquestes qüestions semblen propostes de marcians i són fóra del debat (existeix cap mena de debat?) cinematogràfic. Però hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...
Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.



http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Friday, August 29, 2008

Lluís M. Xirinacs i Miquel López Crespí: memòria històrica de la transició

No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans


Per Lluís M. Xirinacs



En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord.
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Thursday, August 28, 2008

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació d’Orlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de l’exèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent d’amagar el fet com proven de fer els simpatitzants de l’estalinisme.
A tall d’exemple, entre les desenes d’historiadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels “Amigos de Durruti” que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen “Los Amigos de Durruti”, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: “El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
‘Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
‘Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?”.
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a l’assassinat d’Andreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups d’esquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939) (Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible d’informació tant pel que fa a la guerra civil, els partits d’esquerra com als problemes de la revolució a l’Estat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber l’estricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, l’agent “Pedro”, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): “’Pedro’ –el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos— fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] ‘Pedro’ dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles”.
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria d’interrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa d’alguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat d’Andreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a l’any 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre s’hi troba la relació –amb noms i cognoms-- d’alguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: “Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal d’Alta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte s’espaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM”.
Com explica l’article “La desaparició d’Andreu Nin” del col·lectiu d’investigadors agrupats a “La Trinxera” (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): “Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no ‘va confessar’ i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM”.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Wednesday, August 27, 2008

La paraula viva: poetes catalans d'ara

Poesia mallorquina: “Naufragis lents”


Per Miquel López Crespí, escriptor

Aquests dies ha sortit al carrer la meva antologia de poemes Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008), llibre amb il·lustracions de Llorenç Pons Moll editat en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar. La publicació del poemari m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.
Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.
És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.
Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí i la novel·la juvenil catalana

La Ciutat del Sol: una novella de Miquel López Crespí


Per Rosa Maria Colom, escriptora




Introducció a la novella de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol.

Hi havia una vegada un jove i ambiciós mercader anomenat Sindbad que s'embarcà en un navili que salpava de Bàssora per comerciar a les misterioses terres que envolten la mar d'Aràbia. Realitzà set bells viatges, va viure aventures extraordinàries, topà les més estranyes criatures i vencé els més grans perills. Això no obstant, la fortuna li fou favorable i retornà a Bagdad, la seva terra, voltat de prosperitat. Com si fos una merevellosa contada, explicava, fil per randa, a amics i coneguts replegats entorn seu, les peripècies que li havien succeït. S'havia convertit en narrador.
No sé si és veritat que tots som Sindbad, com diu l'escriptor Luís Sandero; el cert és que en Miquel López Crespí -destre en l'art de narrar- ha actuat com a tal sense necessitat de moure's de Ciutat. Només amb l'ajuda d'un intel·lecte privilegiat i de la seva màquina d'escriure ens fa participar en un inquietant viatge, cap a una terra de somni, seguint el rumb que marquen les estrelles. Al capdavall, no podia ser d'altra manera.
Vaig conèixer en Miquel a finals de l'any 1991 quan tot just acabava de publicar el meu primer llibre. Encara menjava pa de noces, com aquell qui diu, quan em cridaren de Ràdio Nacional per fer-me la primera entrevista de la meva vida a la qual vaig acudir carregada d'inhibicions. Es tractava d'un programa on cada autor llegia un paràgraf de les seves obres i després es comentava. Quan vaig assabentar-me que el torn següent al meu era el d'en Miquel López Crespí, un dels autors més guardonats en la llengua catalana, i contenta que se'm presentàs aquella avinentesa, vaig demanar vènia per quedar-me d'espectadora.
Mirant enrere em sebla que vaig ser molt agosarada.
Me respongueren que sí; i allà mateix, dins aquell tancat de vidre, amb uns grossos auriculars a les orelles que distorsionaven el so de la pròpia veu, la locutora ens presentà: "És na Rosa Maria Colom", digué, "guanyadora del 'Guillem Cifre de Colonya'". De si n'havia sentit a parlar o no, de tan important esdeveniment, de si sabia jo qui era o el meu nom li sonava a perfecta desconeguda, ell en va fer un educadíssim dissimul que li vaig agrair. Em tractà amb simpatia, sense prepotència, en pla de companys, i aquest fet m'imbuí una mena de seguretat intel·lectual que aleshores em mancava.
Sabia de la seva biografia allò que us he dit i que potser, injustament, li ha donat més fama: la munió de guardons que formen la columna salomònica del seu currículum ample com un llençol; i em va sorprendre trobar-me amb algú d'allò més normal que s'enfrontava als micròfons amb naturalitat.
M'havia imaginat els genis d'una altra manera.
Ignorava que aquells téte a téte, fruit de la quotidianitat amb els mitjans de difusió, eren el seu pa de cada dia. "Crida'm quan vulguis, anirem a prendre un cafè i xerrarem de llibres", va dir després que baixàrem junts el tram d'escala i em posà al corrent d'un munt de coses. El Miquel que jo vaig conèixer, em brindà la mà i l'amistat sense pedanteria. Una mà i una amistat que al llarg dels anys ha mantingut amb la mateixa posició: oberta i estesa.
Per a algú que penetra amb totes les reserves en un món tan superbament mític com és el món de la creació literària, aquesta actitud gentil mai no s'oblida. Per aquell temps, el qualificatiu d'escriptora em venia ample perquè jo era, tan sols, una escriptora en potència. "He conegut en Miquel López Crespí!", vaig anunciar, eufòrica, tot arribant a ca nostra. Des de llavors hem coincidit en nombroses ocasions, en incessants presentacions de llibres, gairebé de tots els quals ell n'és l'autor, perquè en Miquel treu a la llum una mitjana d'una obra al mes, un fet que aviat es convertirà en setmanal si continua aquesta progressió geomètrica.
Què ho fa, que guanyi un premi rere l'altre i que publiqui els llibres de tres en tres? Una fada caiguda d'un arbre, l'ha tocat amb la seva vareta màgica? Ha fet un pacte amb el diable? Tot és possible, atesa la quantitat de dimonis i dimonions que pul·lulen pels foguerons de sa Pobla; i no oblidem que en Miquel és pobler i exerceix com a tal. Potser algun dia desvetllarà el seu secret que per ara guarda sota set panys i set forrellats. Mentrestant, que ningú no pensi malament.
Tampoc ens trobam davant l'estereotip d'autor ambiciós, assedegat de triomf que camina sense mirar on trepitja, per moure els fils que el duguin a enlairar-se i coronar-se de llorer.
El que fa tombar la balança dels seus èxits neix d'un estrat més profund: la raó, pròpiament dita, és la gran quantitat de feina ben feta i constant, un ritme disciplinat i versemblant, una sòlida base idiomàtica, el domini de l'eina, la flexibilitat de registres. En definitiva el bon ofici en totes les seves vessants. S'ha de reconèixer, sense reticències, que estam davant d'un addicte de l'escriptura, d'un honest teixidor d'històries i paraules de vast imaginari amb un codi que abraça molts de camps: poesia, teatre, novel·la, relat, contes, assaig, periodisme i més coses. No hi ha dubte que aquesta pluralitat el fa més ric i universal, és evident. Hi ha escriptors que diversifiquen molt el seu camp, com Balzac, que a part del seu vast conjunt de novel·les va fer incursions en relats, teatre, epistolaris i articles polítics. "Es pot escriure sempre si un és escriptor, igual que un bon pianista pot tocar sempre el piano", diu Francisco Umbral.
Curiosament, en Miquel encara no havia escrit, específicament, per a joves, i jo creuava els dits perquè mai no es deixàs temptar, com qui prova una mènjua desconeguda, per ficar-hi cullerada. Intuïa que si ho feia, en un tancar i obrir d'ulls ens deixaria, als qui conream aquest gènere, com el blat de l'any tretze que va granar abans de florir. Tal previsió no s'ha complert, ai las, i la prova la tenim en aquesta Ciutat del Sol, la seva primera incursió en aquest gènere i que li ha suposat el premi Josep Soperes que Òmnium Cultural concedeix anualment.
He de confessar que quan m'arribà l'original del relat que ens ocupa -i que aleshores encara no havia adquirit la condició de llibre-, em sorprengué que aquell text de forma aparentment espessa, per la llargària dels seus paràgrafs i l'absència total de diàlegs, anàs destinat a adolescents que el que cerquen és passar pàgines a correcuita. Ben aviat vaig adonar-me del criteri seguit per en Miquel: malgrat que el relat és intens, havia alleugerit extraordinàriament l'arquitectura del llibre, per mitjà d'uns capítols molt curts, alguns de menys de dos folis, la qual cosa en faria el relat molt àgil si en tingués la necessitat; però aquest no és el cas, perquè La Ciutat del Sol crea expectació i ens atrapa només començar a llegir.

En la novella de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol un narrador protagonista -intermediari entre l'autor i el lector- relata, en primera persona, l'aventura que en el segle XVI dugueren a terme un grup de rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.
Aquest és, per a mi, l'encert principal del llibre: la veu tranquil·la, trencada per l'edat, que condueix la història amb gran naturalitat informativa, sense èmfasi ni elements accessoris, ni excessives truculències fins i tot en els moments més crus i dramàtics. Un avui que l'autor manté a l'ombra, envoltat de boira, sense mai desvetllar-nos la identitat, malgrat que sempre sabem el que pensa; i si de jove va ser un home de mal viure, els anys han apaivagat els camins de les seves dèries.
La narració començà al final de la història, fa un gran bot cap enrere per a després tornar al final amb algun salt retrospectiu entre i entre. I sense deixar mai de ser fluida, coherent, fins i tot íntima. No hi ha to més íntim que el de la poesia i, en Miquel, malgrat que ens parla d'una rebel·lia entroncada amb tota la gent que ha lluitat abans que ell contra les classes dominants, no pot amagar que és un poeta, la qual cosa no és obstacle per aconseguir una claredat fonamental. Diu Gabriel García Márquez: "Vaig haver d'escriure quatre llibres abans de descobrir que cal contar les coses senzillament, tal com ens les contaven els nostres avis". Així és el relat que ens ocupa: una fabulosa i terrible aventura d'esperança i mort contada per un avi.
Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.
Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau.
És fàcil, per al lector, implicar-se en aquest somni de cercar el cel sobre la terra i entendre que aquests mallorquins de llegenda vulguin partir de l'illa per fugir d'una existència aclaparada per la bogeria i el desastre: "si no salpàvem vers l'aventura hauríem de romandre, la vida sencera, ajupits sota el poder dels grans senyors...", conta el narrador. Pretenen escapar de nobles, poderosos i gent dominant, i sobretot de La Casa Negra, que és com anomenaven les presons del palau de la Santa Inquisició. Per què no creure en un país idíl·lic -més enllà dels confins de la terra- malgrat que no estigui enregistrar en cap mapa? El món és mil vegades més gran del que els cartògrafs són capaços de dibuixar!
El viatge -un galió i tres goletes a les ordres del valent almirall Nofre Crespí amb permís reial, segell del Gran i General Consell i butlla papal- és llarg, tràgic, desesperançat, inacabable. Perderen més de cent-vuitanta homes en guerres, rebel·lions, malalties desconegudes, devorats pels taurons, emportats en el bec de gegantins ocells: "l'increïble animal volador -conta el narrador en un intent d'apropar-nos al misteri- posseïa unes ales tan grans que podien cobrir un cavall i un bec capaç d'agafar un home si l'aglapia". Imatge esgarrifosa que ens transporta als Ocells Rocs que Sindbad el mariner topà en el seu segon i cinquè viatge. Per fer-nos una idea de les seves enormes proporcions, només cal dir que cada ploma era igual que una fulla de palmera i que es nodria d'elefants sencers.
La travessia ocupa el lloc central i totalitari de la narració, que està tenyida de premonicions evidencials pels sentiments dels personatges, sobretot pel que fa a la desesperança i la por. Una por que es projecta en dues direccions: vers al desconegut, del qual tan poc en saben, i cap al passat i a la misèria que deixaren a l'illa. La tensió creix a cada capítol i a cada capítol creixen els estímuls per continuar la lectura. Una lectura plàstica i sensorial malgrat l'economia d'adjectivació i que és, alhora, una història i un discurs perquè hi baten, en ella, músiques secretes i silencioses. Metàfores de la vida: "va ser precisament l'or el culpable de totes les desgràcies succeïdes per valls i muntanyes...". Enigmàtiques al·lusions que no s'acaben d'expressar amb veu pròpia però que són un reclam que podem endevinar pels pensaments que tanquen i obrin alguns dels capítols i en els quals ens sembla que l'autor hi està submergit tal com feia Borges, i també Dickens, que comença la seva famosa Història de dues ciutats amb una reflexió sobre la Revolució Francesa.
El que sí que podem assegurar és que el títol La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.
No afirmaria, públicament, que l'esperit d'aquesta obra seductora m'ha commogut i que pens que pot ser molt ben acollida per tota casta de lectors, si no fos cert. En Miquel no necessita cap plataforma de llançament, i el fals elogi pot ser mortífer perquè contra l'elogi no és possible defensar-se. L'elogi, d'entrada, desarma. Quan una història ens captiva, és perquè l'autor és capaç de construir amb paraules un món sòlid dins del qual podem entrar i transitar com si es tractàs d'una quarta dimensió. Aleshores ens convertim en Alícia en terra de meravelles perquè aconseguim travessar el mirall que separa la realitat de la ficció. La clau d'or roman sempre a les nostres mans. Només cal obrir la primera pàgina i embarcar-nos. Entre les dues cobertes d'un llibre es conté l'univers sencer, perquè crear una novel·la és com crear el món; o agafar un món ja creat i capgirar-lo; i el plaer que el lector en treu, de tot plegat, és impagable.



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sunday, August 24, 2008

López Crespí: memòria històrica del primer Pacte de Progrés

L'experiència progressista de les Illes vista des del nacionalisme d'esquerra



Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


Gran illusió

Els quatre anys -només quatre- que perdurà el primer govern progressista i nacionalista a les Illes Balears i Pitiüses donaren molt de si. Si més no, des del punt de vista creatiu de la mà del prolífic escriptor Miquel López Crespí, serviren per omplir planes i més planes de premsa i dels mitjans.
No se li pot aplicar, a ell, allò que se solia dir temps enrera en determinats ambients: a Ciutat, que hi estiga qui hi és nat. Tothom sap i coneix que en Miquel va nàixer a sa Pobla i que s'establí a Ciutat, on fixà el seu lloc de residència, i de treball intens, fa un grapat d'anys. Hi ha esdevengut un d'aquells ciutadans que s'estima el país. I ja se sap, l'amor al país no té preu; ni a la plaça en venen.
Tot això li ha permès seguir de prop, i compartir folgadament, la illusió prèvia a aquell procés electoral desplegat l'any 1999, i la conseqüent constitució a les illes del primer govern progressista i nacionalista.
La seva implantació havia estat vista i percebuda, per molta gent, com un fet històric.
Per primera vegada en la història, s'havia aconseguit arraconar una dreta conservadora que pràcticament, s'havia dedicat a exercir el poder damunt les illes durant les sis darreres dècades seguides.
L'escriptor, amb les nombroses aportacions fetes públiques, havia anat alimentant de mica en mica l'esperança en una nova manera de governar el país, i de representar-ne la ciutadania, a mida que s'avançava en aquell primer any del nou mandat.
La responsabilitat dels governants era molt gran. S'hi jugaven un nou futur per al país. Aleshores, les gavines -del PP- eren a terra. Senyal clar que s'havien desfermat a la Mar Mediterrània fortes onades de mal temps, per a les naus dretanes.

Esperança decebuda
Des dels inicis d'aquell nou govern, havia causat una certa estranyesa a l'escriptor el fet de comprovar com a possible que tot allò no esdevengués res més que una espècie de repartiment de cadiretes, poltrones, sous, càrrecs i recursos públics.
En Miquel sabia molt bé que l'enlluernament del poder era més antic que el pastar, molt més antic que l'anar a peu. La lluita pel poder d'uns sempre havia duit uns altres a donar empentes i colzades, per tal d'apoderar-se d'allò que no tenien i que volien obtenir, al preu que fos. Els cappares de les set formacions polítiques que integraven el Pacte de Progrés feien la impressió d'anar aferra-pilla estirar cabells. Se'ls veia massa aferrats a les anelles de la Sala. La imatge que donaven era llastimosa. Com si anassin de tres qui n'agafa dues, de bicocques.
Tot i que no li acabaven d'agradar aquells inicis, l'escriptor hi havia donat el seu suport explícit i havia encoratjat tothom a embrancar-s'hi. Sabia i volia tenir sempre present que no era cap assumpte que s'hagués de fer aviat, com aquell qui diu amb dos bulls són cuites. No.
Però aquell mal pressentiment inicial, de mica en mica se li havia anat confirmant. Fins i tot abans que hagués acabat de transcórrer el primer any d'aquell mandat. Així ja ho reflectien tots els seus escrits. Serà per allò que s'acostuma a dir que a la terra dels cecs, el tort és el rei.
El fet és que molt sovint, qui pensa i creu tenir tots els llums del món encesos, bé sia per la seva professió, bé sia pels seus estudis, bé sia per la seva posició social elevada, en realitat viu molt més a les fosques que ningú.
Mentre n'hi ha d'altres que, en canvi, sense un bagatge tan voluminós, hi veuen molt més clarament i nítida, i saben encertar-la a la primera.
En Miquel va ser d'aquests darrers. A mida que passava el temps, anava veient cada cop més clarament que el rumb que prenien els esdeveniments no ajudava a percebre ni difondre aquell nou tarannà en què s'havia somniat de bon principi.
Alguns canvis, produïts a les més altes esferes del poder governamental, explicitaven certes semblances amb antigues maneres d'exercir-lo temps enrera: a cop de ganivetada ideològica entre els mateixos companys de partit.
Per si no bastava un cas, se n'hi afegien d'altres.
Qui no vol brou, set escudelles, podia pensar i dir l'escriptor i observador acurat.
L'autor d'aquells treballs periodístics, que besllumava que "no era això, companys, no era això", es posà a parir idees i opinions, suggeriments i propostes. Fins al punt que qualcú l'arribà a considerar com una espècie d'advocat de causes ben perdudes.

Crítica profitosa
En Miquel, emperò, no afluixà gens ni mica, i es dedicà amb molt de coratge i gosadia a escriure i publicar articles d'opinió. Es llançà a fer una crítica, tan intensa com amistosa i constructiva, d'aquell Pacte de Progrés massa estufat. Alludia a aspectes que considerava que s'havien de retocar, als quals s'havia de parar més esment, d'una manera bastant més acurada.
La seva intenció no era afegir-hi llenya al foc, ni branques en el feix, cercant fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o tot un caramull de desgràcies i de mals. No. Però tampoc no volia fer com qui alaba aquell qui et dóna gust, i dóna gust a qui t'alaba.
Convençut que els seus escrits no eren retxes dins l'aigua, les hemeroteques s'anaren omplint d'aquelles opinions que va manifestar de mil i una maneres.
Provocà, amb això, que sorgissin dins certs àmbits progressistes no pocs comentaris malintencionats. Com a bon pobler, emperò, sabia fer molt més cas d'allò que diu la pagesia: a mal temps bona cara. I, amb la seva ja llarga experiència en l'ofici d'escriptor, mantenia sempre ben present que aucell vell és mal d'engabiar.

Indiferència cínica
La resposta o reacció, de la part dels governants qui eren alludits, solament es traduïa en indiferència gran i impertorbable.
Es veu que n'hi havia que ja l'havien calat, i veien de quin punt es calçava.
S'estimaven molt més, per això mateix, mantenir el posat de qui s'ha trasmudat en pedra viva, damunt la qual les paraules d'aquell escriptor crític semblava que no feien altra cosa que llenegar-hi infructuosament un dia i un altre dia, un pic i un altre pic.
Més d'un d'aquells devia morir-se de ganes de poder-li dir a la cara: no t'afiquis en romanços. Qualcun altre, fent exclamacions d'impaciència en veure reproduir-se aquells escrits tan molests o inoportuns, devia pensar: altre bony m'ha eixit avui.
Tot i amb això, l'escriptor prolífic i modest no volgué afluixar mai. Sabent i tenint sempre present que a ca magre tot són puces, insistia una vegada i una altra en els mateixos assumptes i les mateixes qüestions de sempre: les que tenien a veure amb el nacionalisme i l'ecologisme genuïnament d'esquerres.
El veia ben malament, entre les barres del socialisme obrer espanyol (tenyit conjunturalment d'autoctonisme epidèrmic) i el mallorquinisme caciquil dretà (dotat perennement de més que ben provades capacitats camaleòniques).
Considerava que s'havia de tenir la gosadia de trencar valentament amb aquell tipus de relació tan perniciosa. Per això, reclamava moltes més dosis d'atreviment, a l'hora de prendre decisions i mostrar a la ciutadania qui eren de bon de veres i qui volien ser com a governants, els que s'havien presentat com a nacionalistes, ecologistes i d'esquerres.
Creia que una forta illusió i unes ganes intenses d'aixecar i construir uns Països Catalans sobirans i solidaris, s'havien d'engolir, havien d'arraconar, havien de superar aquell vell i ranci projecte progressista que pretenia fer de els quatre illes un país sense cap frontera.
Considerava que el nacionalisme d'esquerres mai per mai no s'havia de conformar amb allò que anava succeint. Havia d'evitar, de totes totes, que se li pogués dir allò que s'acostuma a expressar irònicament quan la gent s'alegra estúpidament de les coses que li passen, en comptes de lamentar-se'n i reaccionar-hi valentament: alegria, tu, que el sostre es crema.

Victòria pronosticada
L'escriptor estava convençut que aquella manera d'actuar del PdP podia comportar-li molt males conseqüències, en un termini breu de temps. A la llarga i a la curta, s'estava possibilitant i afavorint el retorn del PP a l'esfera del poder.
Hom se'n reia d'aquelles apreciacions, fetes públiques a través dels mitjans de comunicació locals. Eren considerades fora de to per pessimistes; sense cap casta de fonament per irreals; absurdes per impossibles.
En veure aquella gent que, tot i estar en perill de sofrir una gran pèrdua, encara volien donar-se importància i bravejar, li entraven ganes d'escometre'ls amb allò que s'acostumava a dir en temps enrera: sí, sí, sí, alaba't ruc, que a vendre et duc.
S'havia avançat, en el temps i amb dades ben concretes, a l'anunci de la victòria aconseguida pel PP la jornada electoral del 25 de maig de l'any 2003. I no se li havia volgut donar gens ni mica de crèdit.
Molt poc cas s'havia fet d'aquelles cartes obertes que havia adreçat al president Antich o a les presidentes dels Consells. Ni de cap d'aquells escrits que reivindicaven la dignitat de l'esquerra, o que besllumaven el futur del pacte, o defensaven Mateu Morro i el nacionalisme d'esquerres, o criticaven amistosament els silencis del PSM i reclamaven del Pacte de Progrés unes polítiques diferents.

Derrota mal païda
Incrèduls, esmaperduts, sorpresos, bocabadats, inquiets, astorats, nerviosos, preocupats, irritats... aquella nit feresta electoral, compareixien davant l'opinió pública illenca alguns d'aquells que havien protagonitzat, durant quatre anys seguits, el que hauria d'haver estat l'experiència més valuosa en la història política d'aquest país.
En realitat, va ser qualque cosa més que una dolorosa experiència.
Esdevingué el més barroer dels experiments, que produí el més estrepitós dels fracassos en la història política illenca més recent.
Els cappares d'aquell mal experiment polític, d'un dia per l'altre, varen passar d'anar com un coet, com una bala, a haver d'anar cocpiu, sense forces ni delit, coix-coix, ara caic ara m'aixec.
Se'n varen haver d'anar amb les mans damunt el cap, cul batut i cara alegre, mal satisfets, sense haver obtingut allò que desitjaven i havent-ne sortit del tot perjudicats,
Tot havia acabat tan malament! Com el rosari de l'aurora.
No hi havia per a menys. Era per arrancar a córrer i arrabassar-se els cabells. S'hi feia comprensible que manifestassin gran irritació o disgust. I que fins i tot, en alguns casos, sorgís una molt cruel desesperança. Derrotes con aquella eren molt males de pair.
Ni el temps transcorregut fins ara, els ha fet veure clarament que aigo se n'ho ha duit. N'hi ha que encara no se'n poden avenir ni s'ho acaben de creure. Però els fets són els fets. I el cert és que a bóta buidada no hi ha què punyir. On no n'hi ha que no n'hi cerquin.
Si ens trobàssim en una altra època, i en un altre indret del món, hom podria escampar als vuit vents del món que el mal que han fet al país, com el bé que li han deixat de fer, clamen venjança al cel!
Tractant-se de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses, del conjunt dels Països Catalans, podem mantenir, tot i amb això, que el futur és a les nostres mans. A les mans de la gent que, fort i no et moguis, continua remant contra corrent, volent i impulsant la creació d'una societat d'esquerres, republicana, nacionalment catalana.
I l'altra gent, que? Millor oblidar-se'n.
O, si voleu, fet tot quant sigui possible per fer-la desaparèixer definitivament, d'una vegada per totes, de l'escena política i institucional illenca.
És la veu i la visió més crítica del Pacte de Progrés. Es tracta d'una gent que no es mereix continuar-n'hi la presència. No hi sabé ocupar el seu lloc, amb un mínim de seny i dignitat, quan se li ho reclamava. Se li ha de dir ben fort i clar allò que deien els antics: qui no té cap, que tengui cames. Com més aviat millor, els convé, a tots, prendre portal i cedir el pas a una altra gent més valenta i responsable.
Ho assenyala, i ho ha sabut dir molt bé, qui ha escrit aquest llibre.

http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Saturday, August 23, 2008

Sa Pobla i les inundacions (dietaris i memòries)

Sa Pobla i les inundacions (dietaris i memòries)




Per Miquel López Crespí, escriptor



Les revistes de sa Pobla Sa Marjal, dirigida per mossèn Joan Parera i Sansó des del gener de 1909 al gener de 1928, i Vialfàs, publicada des de 1957 a 1963 ens forneixen d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers i pobleres. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobam nombrosa informació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a les protestes per la manca de solució d'aquest greu problema per al poble, sorprèn, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats falangistes.
L'editorial, sota el títol "Proyecto de encauzamiento del torrente de San Miguel", deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".
Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any i busques després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.
Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena de 1958 agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.
La torrentada de 1958 no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts de pagesos, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil que just acabava de comprar el padrí.
En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.
Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, també, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer. És famosa, i ha estat reproduïda en diverses publicacions, també en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història, la descripció de la plena d'en Gelat publicada en el número 23 de Sa Marjal (1-XI-1910).
Els problemes causats per les periòdiques inundacions de sa Pobla mereixen unes pàgines de vertader interès en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història editat per l'Ajuntament de sa Pobla el 2003. En l'apartat "Inundacions a sa Pobla" (pàg. 19), podem llegir: "Per la seva situació vora els trams finals del torrent de Sant Miquel i de Búger, sa Pobla ha estat molt afectada per les inundacions, sobretot a les terres de sa Marjal, a causa de la seva baixa altura sobre el nivell del mar. Fins i tot en alguns trams, el llit del torrent transcorre penjat sobre el nivell dels horts, protegits per un sistema de molls i malecons en crestall. Per tal d'evitar el corrent de l'aigua i evitar els desbordaments, modernament, el llit del torrent de Sant Miquel ha estat encimentat en alguns trams".
Però en temps de la plena de 1958 no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás (18-X-1958) ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis. En les altres fotografies podem veure la cruïlla de carreteres Sa Pobla-Pollença amb l'agua arribant a una alçada de mig metre.
La torrentada de 1958 va ser igual o pitjor que les que amb anterioritat sacsejaren sa Pobla. La plena de 1958 que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els horts dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels altres horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Friday, August 22, 2008

López Crespí i el catalanisme militant a les Illes

La literatura de Miquel López Crespí, testimoni d'un temps



Per Mateu Morro i Marcé, historiador



La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.

Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.

López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.

A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.

Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Thursday, August 21, 2008

López Crespí i el realisme compromès

Illes: la novel·la històrica

Estiu de foc, una epopeia mallorquina contemporània


Per Gabriel Janer Manila, escriptor



"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)
Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.
El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.
I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.
Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

Publicat en El Día del Mundo(21-IX-98)

Tuesday, August 19, 2008

López Crespí i els poetes de les Illes

Punt final: la poesia de Miquel López Crespí




Damià Pons i Pons, escriptor i exconseller d'Educació i Cultura del Govern Balear


Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final (1), l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.
Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.
És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.
Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt final és un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.
A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.
En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...
Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.
Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".
Altra volta tot torna a ser novament possible.
I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.
Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Colleció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)

Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Friday, August 15, 2008

Dietaris d'autors de les Illes: Miquel López Crespí parla de Jaume Pomar

La generació literària dels setanta i Jaume Pomar


Per Miquel López Crespí, escriptor

Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).
Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.
Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.
En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.
Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tuesday, August 12, 2008

López Crespí i els poetes de les Illes

Mallorca i la poesia

Per Miquel López Crespí, escriptor


La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.
Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.
És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.
Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.
En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.
Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.
Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-VIII-08)

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sunday, August 10, 2008

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM

Per Miquel López Crespí, escriptor


Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.
La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 publicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)





http://www.ixent.org/classics.htm Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)