Llorenç Capellà i Miquel López Crespí: compromís polític i memòria històrica (i II)

Llorenç Capellà i el compromís polític dels escriptors mallorquins (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor




Llorenç Capellà ha presentat en diverses ocasions alguns dels meus llibres. Per exemple, la novel× la Estiu de foc, que guanyà el premi de novel× la "Valldaura 1997" i que edità l'Editorial Columna pel desembre del mateix any.
La premsa de les Illes es va fer ressò de l'esdeveniment. En parlaren Diari de Balears, Ùltima Hora, L'Estel i altres publicacions. L'Estel de dia 15 de març de 1999 explicava d'aquesta manera la presentació: "Llorenç Capellà presentà dia 26 de febrer la novel× la de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí que guanyà recentment l'important premi de novel× la 'Valldaura 1997'.
'Com digué Llorenç Capellà, Estiu de foc és una de les novel× les ambientades a Mallorca durant la Guerra Civil més importants dels darrers anys. L'autor -explicà-, que ha estudiat acuradament el desembarcament de Bayo a Manacor, la conquesta d'Eivissa i Formentera per les tropes republicanes, el món obrer dels anys vint i trenta, reviu les esperances dels voluntaris que fa més de seixanta anys intentaren alliberar les Illes del feixisme. Relat històric, dens, escrit magistralment, Estiu de foc recrea les vivències d'un grup d'infermeres catalanes que participaren en el desembarcament republicà l'agost de 1936 a Manacor.
'A la presentació de la novel× la de Miquel López poguérem veure, entre el públic que seguí amb atenció la disertació de Llorenç Capellà, el Conseller de Cultura del CIM i també escriptor, Damià Pons; una nombrosa representació de novel× listes membres de l'AELC, com Miquel Ferrà Martorell, Miquel Rayó, Antònia Vicens, Joan Guasp, Miquel Julià, Joan Bonet; artistes, com la coneguda pintora Esperança Mestre, intel× lectuals del món del teatre i el cinema: Jaume Adrover, Jaume Vidal Amengual; actors de l'escena mallorquina, components de grups musicals com els membres d'Al-Mayurqa Antoni Roig, Gaspar Jaume i Maria Vilchez; periodistes i col× laboradors de tots els mitjans de comunicació de les Illes; representats de les més diverses forces sindicals, polítiques i culturals entre les quals vérem directius de l'OCB (Maties Oliver), d'ERC (Josep Serra), de Revolta, UM, PCE, CCOO, CGT, EU, CNT, CGT, Alternativa per Mallorca...; diversos dirigents històrics del moviment veïnal de Palma com Francesc Mengod i Francesca Velasco, etc., etc., que suiren amb molta atenció la presentació de Llorenç Capellà".
Dia 22 de juny de 2002, Llorenç Capellà, juntament amb l'editor Joan Cerdà i els escriptors Victor Gayà, Miquel Julià i Rosa Maria Colom presentà la meva novel× la La novel× la, editada per Res Publica Edicions d'Eivissa. Tots els presents aprofitàrem l'ocasió per, a part de la presentació, establir un profitós debat sobre els problemes de l'escriptor català contemporani.
Record que, moments abans de la presentació, vaig lliurar a l'amic Llorenç Capellà unes fotocòpies amb retalls de 1974 d'altres debats semblants fets en el soterrani de la Llibreria Tous. La lluita per la normalització del català, per la llibertat i unitat de Catalunya, en defensa de la professionalització de l'escriptor català, són batalles en les quals, juntament amb l'amic Llorenç Capellà, portam, com demostrava la documentació que li vaig lliurar, més de trenta anys de combat continuat.
Aquella nit de febrer de 2002, com en aquella altra de 1974, igual que en tots els articles que ambdós hem publicat durant aquestes tres darreres dècades, defensàvem la unitat de Catalunya, la necessària professionalització de l'escriptor català, el present i el futur d'una professió que, per desgràcia, molts encara entenen com a pràctica d'un luxe, un simple entreteniment de dies de festa o conreu d'una esotèrica religió, la literatura, apta tan sols per a fer floritures narcistes que no tenen res a veure amb l'herència que va de Ramon Llull a Mercè Rodoreda.
Segons l'article de Mireia Balasch publicat al Diari de Balears el 23 de juny del 2002: "Segons Capellà, 'La novel× la és un llibre d'una ironia extraordinària i amb un gran coneixement dels moviments editors d'aquesta terra, que són creadors i botxins de la mateixa cosa'. Aquesta afirmació fou compartida per tota la taula".
De tot aquest combat per la dignificació de l'ofici d'escriptor, per la unitat de la pàtria esquarterada, n'he parlat en el capítol "Els problemes de l'escriptor català" (pàgs. 181-190) del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Per cert, en aquest mateix llibre, en el capítol "En defensa dels escriptor catalans" (pàgs. 159-162), es destaca l'aportació de Llorenç Capellà en la lluita de denúncia de l'actual comissariat neonoucentista que amaga, quan redacta determinades enciclopèdies de la literatura catalana, l'existència d'escriptors com Pere Capellà, Martí Maiol, Guillem Frontera, Damià Huguet, Alexandre Ballester, Antoni Mus, Joan Guasp, Gabriel Sabrafin, Guillem Rosselló, Miquel Más Ferrà, el mateix Llorenç Capellà o qui signa aquest article.
L'amistat amb l'amic Llorenç Capellà no es basa solament en una unitat de criteris en la lluita antifeixista o en la tasca de la nostra reconstrucció nacional, en la defensa dels escriptors marginats pel neonoucentisme dominant. Fa més de trenta anys que, a part de les entrevistes que li he fet o de les presentacions que hagi pogut fer dels meus llibres, mantenim un estret contacte, quasi permanent, pel que fa referència a qualsevol qüestió cultural i, fins i tot, personal que ens pugui afectar. En uns anys de podridura cultural, quan l'autoodi i la follia autodestructiva entre escriptors campa arreu, facilitant, aquestes estèrils lluites fraticides la penetració de les cultures imperials que ens volen exterminar, l'actitud de Llorenç Capellà és d'una dignitat molt remarcable.
Més enllà d'una presentació concreta, Llorenç Capellà ha sabut actuar com pertoca enmig de les campanyes rebentistes més brutals i demencials en contra de la meva persona i de la meva obra.
A finals dels anys noranta, un grupuscle d'extrema dreta falsament nacionalista, el mateix que ara enlaira el personatge més corrupte del PP de les Illes, Gabriel Canyelles, un grupuscle amagat rere les nostres banderes per enganar la gent, volgué criminalitzar-me amb un caramull de calúmnies, mentides i falsedats de tota mena. Són els mateixos falangistes disfressats de nacionalistes que ataquen contínuament els escriptors catalans i d'esquerres, o simplement demòcrates, tot criminalitzant Biel Mesquida, Carme Riera, Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Mateu Morro o Sebastià Serra.
Bé; com deia una mica més amunt, en plena campanya rebentista d'aquest reduït i insignificant cercle reaccionari, Llorenç Capellà, coincidint amb la festa del llibre de l'any 2002, escrigué un article al Diari de Balears de 23 d'abril que ajudà, també, a ensorrar les mentides i calúmnies de l'extrema dreta nostrada.
En aquest article, titulat "El llibre, festa i perdurabilitat", Llorenç Capellà escrivia: "Estic llegint dos llibres magnífics. Spiritus, de Ismaíl Kadaré, que es pot trobar en castellà a Alianza Editorial, i Josep Oller i la seva època, de Ferran Canyameres, publicat per Columna en el volum cinquè de les obres completes d'aquest autor. Us els recoman ambdós, així com qualsevol de la infinitat de llibres que ha publicat Miquel López Crespí. Llegesc que acaba de guanyar, amb un poemari, el premi Miquel Martí i Pol que concedeix la UAB. Quan un escriptor rep premis de tot arreu, i a més a més premis importants, no queda més remei que admetre, fins i tot els seus detractors ideològics, que la seva literatura és digna d'ésser tenguda en compte. Jo, insistesc, en vull fer un seguiment".
L'article de Llorenç Capellà no va ser l´únic. Ni molt manco! Mai, d'ençà les campanyes rebentistes dels excarrillistes iniciades l'any 1994 i, posteriorment, les de l'extrema dreta falsament nacionalista, qui signa aquest article havia tengut tant de suport solidari. En tots aquests anys de continuada lluita contra el feixisme i la reacció política i cultural he sentit l´alè solidari de Lluís Alpera, David Jou, Ignasi Riera, Antoni Vidal Ferrando, Ferran Lupescu, Olga Xirinacs, Gabriel Janer Manila, Carme Simó, Cecili Buele, Mateu Morro, Alexandre Ballester, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Amengual, Joan Pericàs, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Pere Noguera, Miquel Mas Ferrà, Josep Massot i Muntaner, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Jaume Obrador, Maria Antònia Munar, Sebastià Serra, Pere Rosselló Bover, Vicenç Calonge, Lluís M. Xirinacs, Joan Triadú, Maite Salord, Josefina Salord, Victor Gayà, Joan Cerdà, Francesc Moll, Rosa M. Colom, Llorenç Buades, Miquel Morell, Joan Bonet de ses Pipes, Encarnació Viñas, Damià Pons i un llarg etcètera que ara mateix seria molt mal de recordar.
Sortosament, després de cada atac de la reacció, de la follia que produeix aquest ferotge autoodi que posseeix determinats malalts mentals, tot plegat producte de l'enveja i un profund desajust psíquic, els llibres continuaven editant-se, i,el meu desig de continuar el combat contra la brutalitat de la reacció era més fort que mai. Qui sap si no han estat aquestes bestials campanyes rebentistes les que m'han animat a continuar investigant, a lluitar sempre i en tot moment per fer front al feixisme que expressava de forma ben palesa la brutor que sortia dels seus pamflets, curulls de mentides i tergiversacions. Els articles de l'amic Llorenç Capellà també significaren un important ajut solidari en aquest combat continuat contra la mala fe, el cinisme, el menfotisme dretà i pseudoesquerrà regnant, el brutal regne polític i cultural dels hereus de la dictadura.
Tot plegat, les campanyes rebentistes contra els escriptors d'esquerra mallorquins no ajuden gens ni mica, ans al contrari, a consolidar la literatura catalana a les Illes. L'editorial de la revista Lluc (núm. 806-807, pàg. 2), titulat "Les veus narratives de la Mallorca dels setanta", explica a la perfecció aquesta problemàtica que liquida, com el quintacolumnisme, les possibilitats d'existència d'una literatura "normal" catalana a les Illes. Diu l'editorial de Lluc parlant dels diversos problemes que dinamiten la normalització de la nostra literatura: "A més a més, la complicitat dels mitjans de comunicació illencs, amb ben poques excepcions, amb la nostra producció literària ha estat molt escassa o del tot insuficient. D'aquesta deficiència, però, també en són responsables els mateixos escriptors. En massa ocasions, sobretot els darrers anys, no han tengut la lucidesa suficient per a destriar els veritables adversaris. I per això, en lloc de ser un sector que fes pinya, que fes de la cohesió la seva força, que prioritzàs per damunt de tot la conquesta d'un paper de lideratge en un medi cultural alienat que els és hostil, han practicat batusses endogàmiques estèrils i autodestructives".
La primera entrevista que vaig fer a Llorenç Capellà fou per al Diario de Mallorca i és de començament dels anys setanta. La darrera, va sortir publicada en la secció de cultura del diari Última Hora. Era el diumenge dia quatre de març de 1984. Aleshores jo m'encarregava de la secció d'entrevistes del suplement de cultura d'aquest diari, i el primer escriptor entrevistat va ser Llorenç Capellà.
Era el moment oportú de fer recompte de tants d'anys de feina literària, d'investigació periodística i de compromís amb la cultura catalana. Li vaig demanar:
-"Parlem del teu ofici: No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat, Un dia de maig, Romanç, Jack Pistoles, Ailòviu...".
En Llorenç em digué: "El pas del temps em permet adonar-me que No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat i Un dia de maig formen un cicle, atès que extrec l'argument literari dels ets socials més pròxims a mi, com són la guerra civil o l'eclosió turística. Romanç, en canvi, encetà una nova manera de comprendre la novel× la, possiblement influït pel boom de la novel× lística sudamericana. Sortí publicada l'any setanta-tres i passaren vuit anys abans que publicàs una altra obra de creació. No em sentia literàriament eixut, passava, però, que m'atreia força el treball periodístic.
'Difícilment en aquells dies de la transició política un novel× lista podia sostreure's a l'encís del carrer. La novel× la era al carrer, la feia la gent cada dia... A posta, fins a l'any vuitanta no vaig tornar a escriure novel× la. Naturalment havia clos el cicle estètic que podia encetar Romanç i iniciava la creació d'una obra -Jack Pistoles, Ailòviu en novel× la; Bolles de colors, El pasdoble en teatre- a la qual reflectesc les inquietuds literàries que actualment [1984] em preocupen".
Posteriorment passàvem a analitzar la situació política posttransició i més concretament de la situació política mallorquina. A la pregunta de com analitzava la situació, en Llorenç, incisiu com de costum, contestava amb aquestes paraules: "La veig decepcionant. AP acompleix perfectament la missió per la qual fou votat: gestiona l'immobilisme; el PSOE, des de l'oposició, no genera massa espectatives de canvi. Sembla conformar-se amb el seu espai electoral. Unió Mallorquina, per la seva banda, mobilitza un mallorquinisme una mica folklòric, però es la primera força autòctona que sorgeix amb voluntat de poder. Crec que Jeroni Albertí és un teoritzador, però estic convençut que és home extraordinàriament hàbil que després d'haver passat per la presidència d'ASIMA i d'UCD, ha estat capaç de formar un partit i convertir-lo en vuit setmanes, en la tercera força política de Mallorca-
'Cal, per tant, no perdre de vista la seva trajectòria... Quant als altres partits amb una mica de incidència social, pens que el PSM continua essent el cau de tota una sèrie d'estats d'opinió que engendra la pròpia societat -estats d'opinió, no cal dir-ho, idealistes i voluntaristes- i el PCIB, després de tots els seus altibaixos, ha d'iniciar una època de credibilitat".
I és precisament aquesta actitud honesta d'un home del poble, hereu de la nissaga d'un Llorenç Capellà Garí, d'un Pere Capellà Roca, el que sempre ha molestat el nostre reaccionari comissariat cultural. I per això el silenci que encara avui plana damunt llibres com No hi ha vent a la teulada, Una cinta de dol al capell o les millors obres del teatre mallorquí contemporani: Bolles de colors (1983), El Pasdoble (1985) i Un bou a mort Manolete, Premi Born de teatre 2002. Tampoc hauríem d'oblidar la important aportació a la poesia contemporània catalana, el poemari Guitarres de dol.
Com a publicista ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d'informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.
Com em deia l'autor en entrevista publicada a Última Hora el 4 de març de 1984: "En aquells moments de transició sortiren Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer. Era un moment clau de la nostra història (la mort de Franco, l'inici de les llibertats democràtiques a l'Estat espanyol)".
Recordem que en aquells anys, excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intel× lectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l'Editorial Moll, posàs a l'abast de tothom un material d'investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d'intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les "armes" intel× lectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d'una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d'OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l'arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.
Els reculls d'entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.
El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novel× la i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d'aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d'autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels "exquisits".
L'amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: "Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà". Reconec que la dedicatòria m'emocionà. Mai ningú m'ha dedicat un llibre amb una prova d'amistat tan forta com aquesta.
A tots aquells treballs d'investigació de recerca publicista hauríem d'afegir la biografia Ignasi Ferretjans o la lluita pel socialisme (1986), el Diccionari vermell abans esmentat, L'Esport a les Balears (1893-1936), L'esport a les Balears (1936-1959) (1995) i La Mallorca del clavell (1999) entre molts d'altres treballs de divulgació cultural i històrica.
Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m'ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat "Una manera de fer literatura", diu: "Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d'allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d'afirmar que López ja disposa d'una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intel× lectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d'aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d'escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s'han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d'aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d'aquests, d'ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l'intel× lectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l'escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l'interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l'absència de influències. D'una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D'altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l'ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d'esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l'estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d'embolcalls que disfressin el seu significat".

Llorenç Capellà i Miquel López Crespí: compromís polític i memòria històrica (I)

Llorenç Capellà i el compromís polític dels escriptors mallorquins (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Capellà, a part d'una obra literària d'importància prou reconeguda, és un dels autors mallorquins que més han fet per servar la memòria de la sangnant repressió de la burgesia feixista i els seus intel× lectuals (entre ells, els germans Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha moltes coses que m'uneixen a la vida i l'obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el mateix any: 1946. I, el que és més important: els nostres pares lluitaren d'ençà l'any 1936 fins al 1939 en defensa de la República, per la llibertat, contra la barbàrie feixista. Aquest darrer fet, formar part dels vençuts, ser fills de pares empresonats i represaliats, crec que em fa copsar molts dels missatges ocults de les novel× les, narracions i obres de teatre de l'amic i company de dèries nacionalistes i emancipadores en temps de la transició (transició vers el no-res, podríem dir ara, vist com han finit tantes il.lusions de canvi social i desig d'alliberament nacional dels Països Catalans).
Ambdós, igualment, hem estat sovint marginats pels comissaris neonoucentistes que malden per controlar la cultura catalana. Són els mateixos que ens tenen vetat l'accés a determinades pàgines culturals dels diaris, els mateixos que ens exclouen d'algunes enciclopèdies d'escriptors catalans. Comissaris que durant més de vint anys han cobrat de CiU per a marginar l'esquerra nacional i ara, servils, canviant-se de seguida de bàndol, s'apunten al tripartit del Principat per a continuar fent el mateix a sou del PSOE espanyol o de les restes de l'estalinisme. La bandera sota la qual fan de mercenaris és canviant, no importa. Per a aquests successors del més ranci reaccionarisme nostrat el que importa és barrar el pas a l'herència nacionalpopular i de resistència que representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart.
Llorenç capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d'intel× lectual mallorquí compromès en la lluita per la llibertat i la cultura catalana. Mestre d'escola, oficial de l'exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d'activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l'època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven "la seva adhesió absoluta al Movimiento" (Bartomeu Mulet, "Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca", Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l'honestedat, la defensa d'unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l'article esmentat (pàg.30): "Era d'Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l'Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d'haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d'Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s'apuntà a l'Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D'aquesta manera li feren pagar la lluita per l'alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim".
L'any 1980, l'OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d'en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural. En aquesta obra imprescindible es poden trobar tota una sèrie de treballs de Pere Capellà quasi desconeguts fins llavors per al gran públic. Entre d'altres, destacam: "De la revolución chica de 'l'Estat Català'"; "Sobre la pena de muerte" (impressionant manifest en contra de la pena de mort escrit [1935] just en el moment en què els senyors i botxins de la dreta mallorquina esmolaven les eines per al matança); "Jo sóc català"; "Terra meva"; els textos publicats a "Mallorca Nova" l'any 1937; "¡Camaradas!... ¡Camaradas!..."; "Himne a Montuïri", etc, etc.
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): "El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...".
La influència de la dictadura franquista damunt l'obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura "sense contingut", les excrescències dels "exquisits" (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novel× les, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novel× les com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920, no hi ha crític honest que no s'hagi de descobrir.
Llegint aquestes obres ens trobam davant una forta actitud crítica enfront la societat burgesa. Una seriosa actitud de resistència vital davant la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l'opressió nacional i social. És l'obra d'un autor que en temps de la clandestinitat no va romandre tancat en cap torre d'ivori. Ans al contrari, en aquells lluminosos dies d'il× lusions i esperances, trobàvem sempre en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs contra el règim del Generalísimo.
La investigadora Pilar Arnau, en l'article "1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica", publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d'aquesta generació d'escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: "Amb tot, caldria anomenar aquí els novel× listes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta".
Evidentment, els escriptors d'aquesta generació comencen a escriure en una conjuntura cultural i política ben concreta. Una situació que condicionarà a fons la seva vida i la seva obra creativa. Com explica Rafel Crespí en l'article "Hi havia tan poca cosa feta i tant per dir! L'obra inicial de Llorenç Capellà" (revista Lluc, núm. 806-807): "Si, com hem dit més amunt, migrades eren les biblioteques particulars, més escadussers n'eren encara els títols en llengua catalana. Contraposada a aquesta manca de tradició, la societat mallorquina s'oferia, al principi dels anys setanta, golosa i provocant, a les ninetes dels ullons d'aquells joves escriptors. La substitució d'una societat agrària per una altra de base terciària; la irrupció del món del turisme, de la immigració i les seves conseqüències; la mediocritat d'unes existències buides, alienades com es deia abans; i, sobretot i per damunt de tot, el tema vedat de la Guerra Civil i les seves conseqüències, esperaven les àvides plomes d'aquests joves perquè, ni que fossin unes messes ja batudes, ells les ventassin per destriar-ne el blat de la palla, per posar una mica d'ordre dins d'un caos, per fer sentir una veu punyent dins el desert acompassat dels picarols silenciosos".
Indubtablement, una d'aquestes veus punyents era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l'Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l'any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d'Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).
Enmig del protagonisme indiscutible de Blai Bonet com a novel× lista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d'una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura. Ara ja no seran falangistes com Llorenç Villalonga els que novel× laran la nostra societat. Ara són els fills dels vençuts com Llorenç Capellà els que comencen a obrir les portes tancades de la literatura catalana de Mallorca. Com explica molt bé Rafel Crespí en el citat article de la revista Lluc: "La guerra, tractada des del bàndol dels vençuts. (...) Hi havia tantes coses a dir! Al règim franquista encara li restaven uns anys d'existència, algunes penes de mort per signar, però era evident que començava a fer aigua, a clivellar-se, potser només era la il× lusió!, i per aquestes minúscules escletxes de la literatura, si no topava amb la miopia del censor, quasi d'amagat però amb força es podia pegar el cop damunt la taula. Desenterenyinar-se de tant d'oprobi sofert, sobretot, en aquells escriptors com Capellà, com Janer i com tanta d'altra gent que havien viscut i patit, de ben a prop, la repressió, que havien perdut les dents de la infantesa en el racó dels vençuts".
Amb Llorenç Capellà som amics d'ençà finals dels anys seixanta. Com hem escrit en el llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i més concretament en els capítols "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme" I, II, i III, a les darreries de la dictadura, malgrat la creixent mobilització popular contra del feixisme, eren molts pocs els intel× lectuals mallorquins compromesos en la tasca del nostre alliberament nacional i social. L'etern conreu de la particular torre d'ivori era el més normal dins dels nostres lletraferits. Pocs eren els seguidors de l'exemple de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà o Josep M. Llompart. El més habitual era el seguiment de l'"exemple" de cinisme que representava Llorenç Villalonga, el "mestre" d'una bona colla d'escriptors que, sense implicar-se ni per casualitat en el combat per la llibertat, preferiren callar, anar a recer sempre de qui tenia el poder, fos aquest econòmic o polític.
Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els comunistes de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".
En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb els pactes amb els hereus del feixisme, érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".
Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 l'assassí Franco i la burgesia imperialista espanyola que li donava suport havien executat els cinc joves antifeixistes d'ETA i del FRAP. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.
Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia borbònica amb els franquistes. Posteriorment, en l'orgia d'acords amb els antics dirigents del "Movimiento" (Suárez, per exemple) arribaren a renunciar públicament al leninisme, a la lluita per l'autodeterminaciò dels pobles i, sense cap mena de vergonya, acceptaren una Constitució que consagrava i consagra l'economia de mercat capitalista i que impedia la lliure federació de les comunitats autonòmes, és a dir, una atac directe a la possible reconstrucció de la nostra nació, sense parlar de l'abandonament de la lluita per la República.
D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).
Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà sap prou bé com sovint determinats sectors de la societat mallorquina, els més reaccionaris, els més venuts a les forces alienes a la nostra història, tracten els escriptors compromesos. Cas de Gabriel Alomar o del seu propi pare, Pere Capellà, per posar uns exemples paradigmàtics. En l'entrevista que li vaig fer per al diari Última Hora el 4 de març de 1984, parlant d'aquests problemes, Llorenç Capellà deia: "La societat mallorquina mai no ha estat molt partidària de reconèixer el pa i la sal a les persones que en qualsevol disciplina professional han pretès portar a terme un treball de crítica o renovació de la seva estructura. Imagina't tú si aquest escriptor s'anomenava Gabriel Alomar i era socialista..! Per altra banda el fet que la nostra cultura no estigui normalitzada permet que els clans -d'una manera voluntària o no- imposin les seves opinions a nivell de dogma. Això fa que l'obra de determinats escriptors sigui prestigiada o infravalorada segons d'allà on bufi el vent i de continu ens trobam mancats d'una visió global del nostre fet literari. Quan als polítics -diguem-ne històrics- han estat marginats perquè el nostre poble no té memòria política. Si vols fer la prova, irromp a la sala de qualsevol partit, quan està reunida l'executiva i demana qui era Andreu Sureda, o Francesc de Sales Aguiló o Alexandre Jaume. Demana als sindicalistes qui era Llorenç Bisbal o Jaume García i ja em donaràs la resposta".
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, col× laboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia antifeixista, antiborbònica, nacionalista i republicana.
La revista Mallorca Socialista, amb un Consell de Redacció format per Damià Pons Pons, Joan Perelló i qui signa aquest article, va ser la publicació més important del nacionalisme d'esquerra que ha tengut les Illes. A les seves pàgines hi varen escriure Pere Jofre, Joan Adrover, Miquel Adrover, I. Alomar, Daniel Bastida, Josep Bernat, Margalida Bujosa, Llorenç Capellà, Margalida Capellà, Rafel Capó, Guillem Coll, Jaume Corbera, Assumpció Cortès, Joana M. Fiol, Climent Garau, Miquel Llambies, Josep M. Llompart, Joan Mesquida, Llorenç Mora, Jaume Morey, Andreu Oliver, Damià Ferrà-Ponç, Pere Sampol, Sebastià Serra, Jaume Sureda, Jaume Vidal, Joan Tortella i molts d'altres intel× lectuals.
En la revista Mallorca Socialista vaig escriure les primeres reflexions sobre el nacionalisme marxista català. Posteriorment signava el meus articles sota el nom de Secretaria de Formació del PSM. Llorenç Capellà va portar endavant una "Crònica política" punyent de veritat, ben lluny dels ensucrats sermons d'aquells partits i intel× lectuals que, esperant xuclar força de les mamelles de l'estat, ja havien pactat amb el franquisme reciclat el silenci còmplice i l'amnèsia històrica. Amb la restauració borbònica, els oportunistes cobrarien no solament per callar i per acabar de desfer el que el poble havia bastit a força de lluita i sofriments; ara, per a cobrar el que pagaven els exfranquistes, també s'exigia criminalitzar l'esquerra nacionalista i revolucionària, desfer-se dels sectors crítics i combatius de tot l'àmbit dels Països Catalans. La Mallorca Socialista que férem durant aquells anys serví per provar d'aturar, malgrat fos mínimament, tota l'onada d'oportunisme i cinisme que ens queia al damunt.

Miquel López Crespí: homenatge a Josep M. Llompart

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort)

Per Miquel López Crespí, escriptor


Dia deu de setembre de 2003, en el marc de la Diada de Mallorca, juntament amb el president de l'OCB, Antoni Mir, el professor de la UIB i històric dirigent del PSM Sebastià Serra, i el poeta i investigador Ferran Lupescu, Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, presentà el meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En aquest llibre el lector pot trobar informació referent a l'obra i a determinades relacions político-culturals amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Joana Serra de Gayeta, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell; estudis referents a Miquel Costa i Llobera, Joan Parera Sansó, el cinema franquista, les revistes progressistes dels anys seixanta i setanta, la poesia xinesa, el teatre modern a Mallorca, la història de l'OCB i del moviment hippi d'Eivissa i Formentera a finals dels seixanta, observacions sobre les novel× les L'Amagatall (Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 1999), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), Estat d'excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), La novel× la (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002), l'obra de teatre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat, 2000) i referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Frederic Suau, Llorenç Villalonga, Gabriel Alomar, Guillem Ramis, Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Pere Morey Servera, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Guasp, Olga Xirinacs, Andreu Sotorra, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gracià Sánchez, Llorenç Buades, Mateu Joan Florit, Cecili Buele, Sebastià Serra, etc, etc.
Avancem que, al cap de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de col× laboració en la premsa dels Països Catalans, les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan els editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.
L'autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d'aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.
Com informava Diari de Balears en primera pàgina, la Diada d'enguany ha estat dedicada a la defensa del català. Dia tretze de setembre de 2003, un dia després de l'acte oficial de la Diada de Mallorca, l´únic diari en català de les Illes escrivia: "La presidenta Maria Antònia Munar féu ahir una encesa defensa de la llengua pròpia en el discurs que pronuncià a la Misericòrdia a l'acte central de la Diada de Mallorca. (...) Durant la celebració s'honorà la memòria de Francesc de Borja Moll. A la imatge, Aina Moll, filla del filòleg, agraeix l'homenatge devora Munar". I, en la pàgina cinc, destacava l'acte de nomenament de Francesc de Borja Moll com a fill adoptiu de Mallorca. Aina Moll, la filla del gran lingüista i gramàtic va ser l'encarregada de recollir la distinció atorgada pel Consell Insular de Mallorca. Distinció que li va ser lliurada per Maria Antònia Munar.
Però tornem a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Record que les diverses intervencions dels participants s'anaren produint, com és normal, dins la "lògica" d'aquesta mena de presentacions. Antoni Mir ressaltà el paper essencial de Josep M. Llompart en la tasca del nostre redreçament nacional social alhora que recordava els seus anys al capdavant de l'OCB; també demanà a les institucions més implicació en la normalització lingüística. Sebastià Serra féu una anàlisi molt correcta del contingut del llibre i parlà de la importància d'aquesta mena d'assaigs per l'ajut inestimable que representen per als historiadors futurs. El poeta i investigador Ferran Lupescu volgué situar l'obra de l'autor en el marc general de la nostra literatura i es referí a les lluites de diversos corrents oficialistes en aquests darrers anys per barrar el pas a la consolidació d'una autèntica literatura nacional-popular catalana. Ferran Lupescu ja havia escrit el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític; un pròleg molt documentat on fa un magnífic i punyent repàs al que ha estat el nefast control de determinats elements retardataris en el bastiment i consolidació de la nostra cultura d'ençà la restauració borbònica i els pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat.
Com molt bé explica el prologuista, situant prou certerament l'obscura època que ha tocat viure a l'escriptor català d'esquerres, aquest neoformalisme filonoucentisa amb incrustacions postmodernes ho empastifa tot. En la pàgina tretze del llibre afirma: "Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d'aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s'identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneitzat l'anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N'ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastucturalment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d'esquena al país real, provoca un divorci greu entre l'escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d'artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toquès a cada catalanet".
Els llibres de determinats autors considerats "dissolvents" per aquesta tribu postmoderna són sistemàticament silenciats pel comissariat neonoucentista. És per això que, amb una presentació en el Consell Insular de Mallorca i en el marc de la Diada, provàvem de rompre aquest blocatge inquisitorial i aconseguir que el nostre poble s'assabentàs de la publicació d'aquesta obra. A hores d'ara, i en el termini d'uns dos o tres anys, ja eren més de quinze les obres meves silenciades pels mitjans de comunicació amb comissaris dretans i neoformalistes en les pàgines de cultura.
M'havia costat una mica decidir-me a presentar el llibre en aquestes circumstàncies. Però, com ja he explicat, no hi havia forma d'aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació se'n fessin ressò de la publicació per part d'Edicions Cort de Ciutat. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina "objectivitat" i "professionalitat" en el tractament de la nostra cultura!
M'adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre que malden per controlar la nostra cultura continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d'objectivitat.
De tota aquesta problemàtica en parl precisament en Literatura mallorquina i compromís polític. Concretament en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" (pàgs. 153-158), "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162) i en "Els problemes de l'escriptor català" (pàgs. 181-190).
En el capítol "Els problemes de l'escriptor català" de Literatura mallorquina i compromís polític fem una anàlisi del problema de la necessària professionalització de l'escriptor català i, a tall informatiu, es parla dels primers articles i primeres reunions d'escriptors mallorquins que l'any 1969 i 1974 fèiem a Mallorca; articles parlant de la problemàtica dels nostres autors que sortien publicats al diari Última Hora, Diario de Mallorca; les trobades i rodes de premsa en els baixos de la Llibreria Tous. Són els anys en els quals faig feina amb Frederic Suau en aquell agosarat experiment de lluita cultural que va ser la Llibreria L'Ull de Vidre i, igualment, de l'edició dels meus primers reculls de narracions a l'Editorial Turmeda.
Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l'escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d'anihilar l'esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector dels Països Catalans.
La nostra literatura no té la presència pública que li pertoca: la major part és usurpada per la literatura espanyola, que, damunt, segueix avui una deriva cada cop més dretana. Hi ha poc espai per als nostres autors. Són relativament pocs els reconeguts, i entre aquests n'hi ha de ben valuosos, és clar. Però la mala fe dels comissaris neonoucentistes i postmoderns es fa evident només que reflexionem una mica. Mentre enlairen i promocionen mediocritats de tot tipus talment es tractàs de vendre sabó o un producte de depilació, servils de tota mena i condició, "intel× lectuals" recomanats pels grans grups de pressió mediàtics i econòmics, fan que desapareguin dels diaris, ràdio i televisió els millors dels nostres autors. Molts noms dels quals surten en els en els capítols que he ressenyat un poc més amunt.
Mirava els prestatges amb els poemaris, novel× les, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als col× laboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectacle llastimós i miserable. Ha desaparegut la més norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i l'independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre en català!".
Pel que fa al parlament de Maria Antònia Munar, he de reconèixer que tenia al respecte una certa prevenció. Què podia dir un polític de dreta, malgrat que amb els seus vots hagi donat suport i facilitat l'accés al poder a l'esquerra oficial durant quatre anys en el Govern de les Illes i, abans, en el Consell de Mallorca?
Com és ben sabut, l'esquerra oficial havia pogut governar gràcies a la benvolença de Maria Antònia Munar. Fins els posteriors pactes amb el PP, Munar representava, per a la majoria de teòrics del Pacte de Progrés, un element bàsic del conglomerat esquerrà-centrista (en paraules d'aquests mateixos teòrics) que havia de transformar la realitat de les nostres Illes.
L'esquerra nacionalista que governà amb Maria Antònia Munar, el PSOE, Izquierda Unida i els Verds que donaven suport a l'experiment i, posteriorment, mercès als vots d'UM, constituïren el primer govern progressista de les Illes, elogiaven el paper centrista d'UM en la conformació del Pacte de 1999. Tot eren flors i violes entre PSOE, PSM i UM. Munar i UM servien, deien, per a bastir no se sap quina estranya via a la transformació de la nostra societat (hi queda constància escrita en una paperassa immensa!). Aliada estratègica del PSOE en la pinça contra el PSM, tothom callava davant les seves iniciatives polítiques. N'hi ha que afirmen, davant tan d'entreguisme, que fins i tot l'actual derrota electoral de l'esquerra oficial vendria donada per aquesta submissió quasi total a UM.
De cop i volta, quan Marià Antònia Munar començà la presentació del llibre, vaig recordar que justament era l'autor de l'obra a presentar, és a dir, qui signa aquest article, aquell que més l'havia criticada en tots aquests anys de poder compartit entre l'esquerra oficial i UM. Mentre l'esquerra oficial cobrava les seves substancioses nòmines marcant el pas que indicava Maria Antònia Munar, o viatjava de forma gratuïta arreu del món fruint de tota mena de privilegis, només un parell d'intel× lectuals crítics i independents ens atrevírem, jugant-nos materialment la pell, a criticar les mancances polítiques que constatàvem.
Mentre l'àmplia gamma d'intel× lectuals orgànics del poder, les desenes d'alts càrrecs que durant vuit anys han cobrat substanciosos sous i s'ha passejat arreu amb cotxe oficial, només l'autor del llibre (i algun valent company de viatge) havia fet un seguiment acurat i fortament crític amb les diverses actuacions de Maria Antònia Munar. Els altres, els intel× lectuals orgànics del Pacte, els que podien cobrar per obra i gràcia de la bona voluntat de Maria Antònia Munar, trobaven (i ho deien per escrit i de viva veu) que la presidenta del Consell de Mallorca era la representant més assenyada del centrisme illenc. Ara, quan a conseqüència de la seva derrota electoral ja no cobren, fan un altre cantet. Oportunistes, camaleons graduats en totes les universitats del menfotisme, ara xerriquen que "tornaran a les essències esquerranes". A bones hores vénen amb aquests propòsits de modificar la seva actitud! Qui els creurà a partir d'aquests moments, quan la jugada s'ha vist tan clara?
Pensava en tot això quan ja estava assegut a la taula de la presidència del Consell de Mallorca, al costat de Sebastià Serra, Ferran Lupescu i Antoni Mir. I al cap de poc sentia la presidenta, en la seva intervenció dient, a poc a poc, remarcant amb intenció cada una de les paraules que pronunciava: "Miquel López Crespí és el periodista i escriptor que més m'ha criticat".
I, com si fos una pel× lícula o un d'aquells boirosos somnis que tens en la nit, em venien la cap les crítiques que, davant el que considerava -i consider encara!- errors d'UM i de la presidenta, li havia fet des dels mitjans de comunicació, des de les pàgines d'opinió de El Mundo-El Día de Baleares. Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus.
Maria Antònia Munar, polític d'excel× lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, precisament amb aquestes paraules: "Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat". I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: "...i es defineix com a marxista".
"Bé", vaig pensar, "ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant".
Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions a què ens tenen acostumats certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la restauració borbònica.
La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades:
'Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel× la i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha col× laborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
'Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
'Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novel× la, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
'Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
'Literatura mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
'Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intel× lectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
'El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novel× la, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intel× lectuals contemporanis.
'Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que les institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intel× lectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lingüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
'Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
'Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novel× listes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà aliè. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país".

López Crespí: per la recuperació de la memòria històrica

L'assassinat d'Andreu Nin i de Camilo Berneri


Per Miquel López Crespí, escriptor





Juntament amb Andreu Nin, el PCE-PSUC, amb l'ajut de la policia política de Stalin (GPU), era assassinat igualment el professor anarquista italià Camillo Berneri (1897-1937). Dirigent anarquista, fou un dels intel× lectuals llibertaris més importants del període d'entreguerres. Autor de nombrosos llibres que estudiaven la gènesi del feixisme. Italià, escrigué igualment tractats de sociologia del treball i història del pensament social, essent igualment un dels primers precursors dels estudis psicològics, sexuals i religiosos.
A causa d'una ferma militància antifeixista s'hagué d'exiliar de la Itàlia mussoliniana l'any 1926, i per la seva actitud de lluita constant contra el capitalisme fou empresonat en nombroses ocasions a Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i França.
Revolucionari conseqüent, Berneri arribà a l'estat espanyol pel juliol del 36 i de seguida s'incorporà a les unitats confederals que sortiren de Barcelona per a alliberar Aragó del feixisme. Col× laborà activament en les emisores de la CNT-FAI, i d'ençà l'octubre de 1936 fou l'ànima del diari Guerra di classe. Personalitat honesta i independent, malgrat les seves afinitats amb el moviment llibertari no dubtà mai a criticar diverses personalitats anarquistes quan ho creia just.
El professor Camillo Berneri pensava -en contra de l'opció del PCE- que la guerra només podia ser guanyada a la burgesia espanyola si el poble portava endavant primer la revolució social iniciada el juliol de 1936. Així ho va deixar escrit en nombrosos estudis i assaigs. I aquesta idea fou la que concentrà l'odi de la direcció Pasionaria-Díaz-Carrillo en contra seva i li costà la vida, juntament amb Andreu Nin i molts centenars de revolucionaris catalans i de la resta del món (vegeu Guerra de clases en España, 1936-1937, de Camilo Berneri, publicat per Tusquets Editor l'any 1977).
Perquè és, encara avui, a tants d'anys del seu assassinat, una lliçó que voldrien fer oblidar i un retret que mai no podran treure's del damunt aquells que foren còmplices -actius o passius, pel silenci o per la tortura- del seu assassinat. ¿Ningú, mai, a Mallorca ni la resta de l'Estat, ha llegit o sentit la més mínima autocrítica per tots aquests crims i assassinats? La direcció del PCE a Mallorca, tant la del temps de les claudicacions carrillistes (Ignasi Ribas, Antoni M Thomàs, Pep Vilchez, etc) com l'actual... ¿han explicat mai per què donaven o donen suport a una política que tot ho ha traït pel plat de llenties d'una poltrona institucional i mai no ha fet la més petita autocritica per tants crims contra comunistes (POUM) i anarquistes (CNT-FAI)? O no recorden els Fets de Maig de 1937, el "cas" Comorera, tantes i tantes històries tenebroses del temps del maquis? Nosaltres tenim encara ben present l'abandonament de la lluita per la República en temps de la transició o del combat per l'autodeterminació de les nacionalitats de l'Estat (entre moltes altres brutors polítiques i claudicacions d'idees i principis).
Però és impossible esborrar noms com els de Nin, Maurín o el mateix Camillo Berneri, perquè, sempre i en tot moment, aquest record el mantendrem viu els revolucionaris de qualsevol època i circumstància.
L'anàlisi de les obres polítiques d'Andreu Nin, que un dia hauran de fer els nostres historiadors per a il× lustració i formació d'una nova generació de revolucionaris catalans, ens portaria ara mateix massa lluny. Com hem deixat escrit en el capítol anterior, les dues obres fonamentals de Nin són, evidentment, Les dictadures dels nostres dies, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l'any 1930, i Els moviments d'emancipació nacional, publicat per Edicions Proa el 1935 (d'aquest darrer llibre hi ha una reimpressió feta per Edicions Catalans de París en 1970). Ambdues van ser escrites en català, cosa que mereix d'esser subratllada, perquè la bibliografia marxista en la nostra llengua és limitadíssima. Les dictadures dels nostres dies (traduïda a l'espanyol per Rafael Marquina i publicada amb el títol de Las dictaduras de nuestro tiempo per les Ediciones de Hoy, Madrid, 1930) és una anàlisi del feixisme i de les formes de dominació del capitalisme contemporani i, en el seu temps, va constituir una rèplica contundent a Les dictadures, llibre de Francesc Cambó, dirigent polític de la burgesia catalana abans de la guerra civil. L'escriptor francès Daniel Guérin va explicar que s'havia inspirat en la versió francesa de l'obra d'en Nin, realitzada per Pierre Naville i encara inèdita, per a preparar el seu popular llibre Fascisme et gran capital.
Els moviments d'emancipació nacional és un llibre rar dins el corrent marxista de l'estat espanyol -orfe de vertaders teòrics autòctons. I es pot dir que malgrat les mancances que s'hi poden trobar és encara un treball molt útil per a tenir a l'abast, i des d'una òptica de classe, les distintes posicions dels clàssics del marxisme damunt l'alliberament de les nacions oprimides i dels corrents principals del moviment obrer internacional davant aquesta greu problemàtica encara avui no resolta pel capitalisme.
Nin té en tot moment ben clar -hem de pensar sempre que l'obra està escrita entre l'agost i l'octubre de 1934- que la justa solució del problema de l'alliberament de les nacions ofegades per l'imperialisme espanyol és d'una importància cabdal per a l'alliberament global de la classe obrera i element bàsic en l'aprofundiment del restringit àmbit de democràcia que ofereixen les classes dominants.
Nin escriu: "...Els moviments nacionals juguen un paper d'enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses populars immenses a la lluita i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim que el proletariat no pot deixar de tenir en compte... Girar-se d'esquena a aquests moviments, adoptar enfront d'ells una actitud d'indiferència és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de l'internacionalisme".
D'aquesta manera, per a Andreu Nin, la lluita d'alliberament nacional és un eix indispensable de la lluita per l'ampliació de la democràcia burgesa enfront els entrebancs constitucionals que el capitalisme posa al davant del poble treballador; i el seu desenvolupament continu tendeix a eliminar els obstacles que els estats plurinacionals opressors posen al creixement humà i social. Torna escriure Nin: "Quan la formació dels grans Estats precedeix el desenvolupament capitalista, és a dir, quan es constitueixen abans que les relacions feudals hagin estat superades per les relacions burgeses, la unitat que en resulta és una unitat repressiva, despòtica, de tipus asiàtic, que entrebanca el desenvolupament de les forces productives en lloc d'afavorir-lo".
Pel que fa referència a la història del BOC, del POUM, d'Andreu Nin... cal tenir sempre en compte els dos llibres de "Roger Arnau" [Josep Benet] Marxisme català i qüestió nacional catalana 1930-1936 (I i II) d'Edicions Catalanes de París, publicats l'any 1974 i els que Víctor Alba edità a Editorial Pòrtic el 1974: El marxisme a Catalunya 1919-1939: història del BOC (vol. I); Història del POUM (vol. II); Andreu Nin (vol. III).
Seria també molt difícil arribar a esbrinar l'origen del cos teòric d'en Nin si no el relacionam amb la seva pràctica efectiva tant al capdavant del POUM com en el Consell d'Economia de Catalunya, organisme encarregat d'estructurar la indústria col× lectivitzada i establir els primers elements de planificació, en el qual, per cert, va exercir un paper de primer ordre.
Recordem també que el 26 de setembre de 1936 s'establí a Catalunya el primer Consell de la Generalitat amb participació obrera. Andreu Nin hi fou nomenat Conseller de Justícia i tothom reconegué aleshores que Nin era la personalitat més brillant del Consell.
Com a Conseller de Justícia estengué a tot el Principat els Tribunals Populars, formats per un representant de cada organització antifeixista. Aquests Tribunals Populars van acabar amb els excessos absurds i amb les "justícies" particulars que havien estat exercits els primers temps de la guerra civil. Com a Conseller d'una Generalitat front-populista advertia aleshores -agost/setembre 1936-: "A l'estat espanyol assistim a una revolució social profunda. Jo, que he conegut la revolució russa, puc dir-vos: la nostra revolució és més profunda que la que commogué Rússia l'any 1917".
En efecte, la concepció d'Andreu Nin de la revolució democràtico-socialista havia estat confirmada pels fets: el poble treballador resolia en un "obrir i tancar d'ulls" els problemes pendents de la revolució democràtica (nacional, militar, religiós, agrari, etc.), i havia iniciat simultàniament la transició socialista. La teoria de la revolució permanent esbossada per Marx el 1848 i completada per Trotski el 1905 era verificada una vegada més per la pràctica.
Aleshores, tant com a dirigent obrer (secretari general del POUM) com en la qualitat de Conseller de la Generalitat, pogué comprovar -i ho va repetir moltes vegades- el paper claudicant, sense principis, tantes vegades demostrat per la història, de la burgesia "nacional" catalana davant les tasques d'alliberament de Catalunya. De les seves crítiques tampoc se salvaven certs sectors de la petita burgesia. Nin deia: "Vacil× lant i indecisa, com a reflex de la situació intermèdia que ocupa en l'economia capitalista, prodiga els excessos declamatoris en perjudici de les realitzacions concretes, tremola davant les mesures radicals per por alhora de descontentar la burgesia i fomentar el moviment 'anàrquic' de les masses, s'inclina a la política de les concessions i d'estira i arronsa, i quan, sota la pressió popular, es llança a la lluita i a la rebel× lió, ho fa a contracor, sense decisió, més aviat esfereïda de les possibles conseqüències d'un 'desbordament' popular que no pas decidida a combatre resoltament".
L'assassinat d'Andreu Nin pels sicaris del PCE-PSUC amb la col× laboració de la policía de Stalin (GPU-NKVD) cap al juny de 1937 ens va privar del posterior desenvolupament teòric del seu cos doctrinal (vegeu El proceso de Moscú en Barcelona: el sacrificio de Andrés Nin de Julián Gorkin, editat per Aymá l'any 1974). Cal pensar que si hagués viscut probablement hauria canviat moltes de les seves conclusions ofertes a Els moviments d'emancipació nacional (sobretot les que fan referència al 'model' soviètic de resolució de la qüestió. La seva mort i la repressió salvatge contra el POUM i la CNT el maig de 1937 van suscitar una immensa emoció a Catalunya i a la resta del món. Les protestes de Lluís Companys (President de la Generalitat), Largo Caballero (President del Govern espanyol), etc, s'enfrontaren amb el cinisme de la direcció del PCE (Carrillo, Pasionaria, José Díaz, etc.). George Orwell va escriure indignat el seu Homenatge a Catalunya (Edicions Ariel. Barcelona, 1969).
Andreu Nin, militant revolucionari i escriptor, dirigent obrer i teòric marxista, es va formar en el moviment obrer català i internacional. Va consagrar tota la seva vida a la causa de l'alliberament nacional i de classe. Va morir en mans dels botxins espanyols de Stalin a Alcalá de Henares, ferm i inflexible, fidel sempre als ideals pel quals havia lluitat.
Com a marxistes mallorquins servarem en la memòria l'exemple de la seva fidelitat, dignitat i coratge en la defensa dels interessos de la nostra terra i del poble treballador.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Miquel López Crespí i el compromís polític dels escriptors mallorquins

Per un bloc d’esquerra nacionalista com cal



Per Miquel López Crespí, escriptor

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes. (Miquel López Crespí)


Sempre hem pensat que la història de la creació d´una nova força política a les Illes, el bloc de la famosa esmena del PSM, va començar tard i malament. Som moltes les persones de l'esquerra que no té res a veure amb la moqueta i el cotxe oficial que pensam que la feina per la unitat s'hauria d'haver començat a bastir de seguida que els polítics de l'esquerra oficial perderen les eleccions el 2003 i tudaren la feina feta per la societat civil durant dècades. Però aleshores ningú no va fer res. En els més de tres anys transcorreguts des d'aleshores, cap organització no ha fet cap passa en el camí de fer dimitir els polítics fracassats, reunir els col·lectius en lluita contra la dreta i anar concretant les tasques d'implantació en la societat d'aquesta nova força política, el bloc, que es voldria poderós per a poder fer front a l'irracional desenvolupisme del PP i socis de govern.
Per quins estranys motius no s'ha fet res en aquest sentit durant aquests darrers tres anys i ara, just quan manquen pocs mesos per a les eleccions, tot són presses i corregudes? Hi resta gens de seny en l'esquerra de la moqueta? Per quina raó no fan les coses com pertoca, amb seny, sentit comú i temps abastament? En cas contrari, com s'esdevé en aquests precisos moments, l'hipotètic militant d'aquesta unió de l'esquerra només veu lluites per encapçalar les llistes electorals, reunions de les cúpules dirigents per salvaguardar sous i cadiretes. I no és així, companys, com es basteix el futur d´un poble tan amenaçat com el nostre. Vist des de l'exterior, és a dir, contemplant les reunions i declaracions des del carrer, hom no veu per part ni banda aquesta necessària unió de les forces que han lluitat i lluiten activament contra la dreta. Per ara, quan escric aquest article, més que la creació d'un bloc d'esquerra nacionalista i bastir una nova organització que sàpiga aglutinar totes les forces i col·lectius que durant aquests darrers anys s'han mobilitzat contra el salvatge desenvolupisme especulatiu del govern de la dreta, el que anam constatant són les picabaralles entre les cúpules que feren malbé el Pacte de Progrés. Cal dir que d'aquesta crítica hauríem d'excloure els amics d'ERC ja que, almanco a Mallorca i al govern de les Illes, no han tengut cap conselleria, i per tant no són tan responsables com els altres grups de l'esquerra oficial de la pèrdua del poder que el poble els va atorgar.
Vagi per endavant que malgrat aquest trist espectacle, és a dir, el fet de no voler o no saber anar concretant des de la base i des de la unitat popular, la creació d'una força alternativa a la dreta i a la tímida socialdemocràcia espanyola, no vol dir que no continuem propugnant la lluita per aconseguir agrupar totes les forces progressistes de les Illes per a fer front a aquesta indiscriminada destrucció de recursos i territori. Si la dictadura franquista amb tot el seu immens poder mai no ens va poder fer perdre l'esperança quant a la recuperació de les llibertats segrestades pel feixisme, quatre polítics que no saben fer bé les coses no ens desanimaran de continuar en el camí del necessari combat per bastir un autèntic bloc d'esquerra nacionalista que no tengui res a veure amb la repartició de sous i cadiretes i sí amb la defensa d´un país i d´una terra que necessita amb urgència el suport de tots aquells i aquelles que són en les mobilitzacions no per a anar amb cotxe oficial i trepitjar moqueta, sinó per a provar de salvar el que resta de la nostra cultura i minvats recursos naturals.
Si volem un bloc d'esquerra nacionalista el volem per unir, no per a dividir com hem pogut veure que s'ha esdevengut amb la crisi del PSM. De què ens serveixen les signatures de papers per part de les cúpules fracassades si més que consolidar la unitat hom constata que augmenta la divisió i els enfrontaments entre les organitzacions de l'esquerra nacionalista? Un negoci ben foradat si no sabem unir la gent i solament ens importa salvar el sou de cada mes i la cadireta. Així, si només tenim al cap l'egoisme del salvament particular i no pensam en el país, poca cosa podrem fer per a vèncer la dreta.
Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.
La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.
Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.
Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.
En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.
L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.
De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.
En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.
Recentment s'ha presentat la plataforma Entesa per Mallorca, que, davant cent setanta persones i representats de més de trenta-cinc municipis, ha donat a conèixer el projecte d'aquesta nova força política illenca. En el mateix acte es presentaven davant els militants i simpatitzants d'aquesta nova organització nacionalista mallorquina els membres que encapçalaran la Plataforma fins al congrés constituiu que es realitzarà en el proper mes d'octubre. Aquests membres són, entre d'altres, Felip Esteva, Tomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Biel Huguet, Francesc Garcies, Miquel Gual i Mateu Crespí.
L'acte, segons informa la premsa d'aquests dies, el va obrir l'empresari Biel Huguet que va explicar quines són les passes fetes fins ara per Entesa per Mallorca i quines són les línies del nou projecte polític presentat a Vilafranca. Hem llegit al bloc que Entesa per Mallorca manté a Balearweb, que Entesa pretén vol ser una "plataforma de candidatures municipals que pretén coordinar forces polítiques locals al voltant d´un projecte comú", alhora que, digué igualment Biel Huguet, els eixos de la plataforma, que pretén ser àmplia i oberta, seran "el mallorquinisme polític i el progressisme". Huguet també donà a conèixer el manifest fundacional d'Entesa per Mallorca sota el títol "Una força útil pel progrés de Mallorca".
Fins aquí podia semblar que ens trobam davant una notícia com tantes altres que fan referència al món de la política mallorquina. Però la constitució d'aquesta nova força política illenca ens situa davant la dura realitat de la divisió del PSM i la de la crisi del nacionalisme d'esquerra. Pel que sembla la coalició entre Esquerra Unida i el PSM, el projecte de dissolució d'aquests dos grups en un bloc unitari, ha estat l'espurna que ha fet esclatar el partit que Mateu Morro, Sebastià Serra i tants d'altres dirigents mantengueren unit durant els darrers trenta anys. Grosske i Biel Barceló asseguren que fan la unitat electoral per aconseguir sumar forces per a fer front al bipartidisme regnant. El problema que planteja la consolidació d'Entesa per Mallorca és que aquesta unitat no es constata per part ni banda. Si la unitat electoral es fa per aconseguir més vots en les properes eleccions autonòmiques... què passarà ara que tantes agrupacions del PSM han decidit abandonar el projecte Grosske-Barceló? Qui recollirà en aquests moments els vots que des de sempre hi havia en els nostres pobles, i que eren del PSM, per a la coalició entre Esquerra Unida i el PSM? D´on sortiran ara els vots que pràcticament ja s'han perdut? A Palma, Grosske pot aconseguir el que el PSM ha perdut en els pobles de Mallorca amb l'escissió de Mateu Crespí? Ho dubtam.
Analistes favorables a la unitat electoral entre el PSM i Esquerra Unida ja preveuen una pèrdua de prop del quaranta per cent dels vots i una disminució en el nombre de diputats que de cinc que tenen ara conjuntament el PSM i EU passarien a tres. I aquests són els analistes propers a la coalició!
Però és precisament aquesta pèrdua de vots i diputats per a la coalició de Grosske i Barceló el que, paradoxalment, significa l'"èxit" de les cúpules dirigents de les dues formacions polítiques. Malgrat aquesta pèrdua, segurament agreujada amb la constitució d'Entesa per Mallorca, els dirigents d'EU i PSM s'asseguren la permanència institucional en uns moments en què tothom, xifres canten!, ja els considerava quasi extraparlamentaris. Esquerra Unida, a unes dècimes del fatídic cinc per cent que els expulsava de les institucions i dels guanys econòmics i polítics que això comporta, assegura el seu manteniment malgrat sigui a costa de els restes del PSM, fet bocins per la marxa dels renovadors de Mateu Crespí i per la constitució d'Entesa per Mallorca.
Però per a la gent, per als col·lectius de l'esquerra alternativa que sempre hem demanat la retirada de la vida pública dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquesta "solució", la que divideix en lloc d´unir no ens acaba de convèncer. Quins guanys, a part de garantir la presència de tres o quatre diputats, pot significar per al nacionalisme d'esquerra una aliança electoral que ha fet malbé el principal partit nacionalista de les Illes, el PSM? Com, ens demanam, en un proper futur es podrà unir el que en aquests moments ja és una autèntica i històrica divisió del nacionalisme progressista de les Illes? Qui anirà a Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Costitx o Santa Margalida, per no anomenar altres pobles, a recollir els vots que s'han perdut definitivament per a la coalició EU-PSM?
Per a Esquerra Unida, que s'ha desfet de la competència electoral a Palma foragitant el PSM i Pere Muñoz, consolidant el paper d'Eberhard Grosske i els seus amics, tot són guanys i beneficis. Recordem que en els darrers trenta anys, les restes del carrillisme espanyol (PCE) quasi no han tengut quasi regidors a Mallorca i han estat completament absents de la vida municipal dels pobles mallorquins. El PSM, que després del PP era la força municipalista hegemònica, per damunt fins i tot del PSOE!, deixa ara el pas obert a EU, que pot aconseguir cinc o sis regidors en diversos pobles de l'illa. Aquests cinc o sis regidors, units al protagonisme de Grosske a Palma i el parell de diputats que puguin treure al Parlament significa que els seguidors de Llamazares a les Illes, a més d'evitar l'extraparlamentarisme, consoliden les seves posicions eliminant la barrera històrica al seu creixement que sempre va significar el nacionalisme d'esquerra, el PSM.
Totes les persones d'esquerra i antisistema, tots els col·lectius socials que hem lluitat per la unitat de l'autèntica esquerra alternativa de les Illes... era aquesta la "unitat" que volíem. És evident que un pacte electoral per les cúpules té poc a veure amb la constitució d´una nova organització de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Per ara el pacte signat entre Grosske i Biel Barceló tan sols ha servit, pel que hem pogut constatar, per a dividir el PSM i consolidar la més greu divisió del nacionalisme progressista d'ençà la seva fundació fa trenta anys. Voldríem saber, de boca dels dirigents implicats en aquestes operacons, per quins motius les presses electoralistes tenen aquests resultats tan perjudicials per al nacionalisme progressista de les Illes. No es podia haver fet d'una altra manera? No hi ha forma d'aconseguir el consens entre membres d´un mateix partit i una mateixa ideologia? Si l'aposta per a garantir les cadiretes de tres o quatre dirigents no funciona... no s'haurà tudat la feina de trenta anys del PSM, no s'haurà contribuït a consolidar el bipartidisme PP-PSOE que de boqueta hom predica que vol combatre? On és el seny dels nostres polítics en el moment de tractar de qüestions, la unitat del PSM, que afecten la feina de generacions de nacionalistes d'esquerra mallorquins?
És evident que el bloc d'esquerra nacionalista que sempre hem propugnat té poc a veure amb signatures per les cúpules que més que unir divideixen i fan malbé la feina feta per tants i tants militants nacionalistes mallorquins. Els polítics professionals, tant del PSM con d'EU haurien de valorar ben seriosament tot el que fan abans de donar passes en fals. Aquella esquerra mallorquina que és en política no per a fruir de bons sous i privilegis en la gestió del règim sinó perquè vol canviar les coses, perquè vol aturar l'actual procés accelerat de destrucció de recursos i territori no és enmig del carrer, en les manifestacions, en la mobilització contínua contra oportunistes i depredadors, només per canviar de polítics. No, ni molt manco. El que volen, el que volem, és canviar de política. I per això mateix pensam que s'ha d'anar molt vius amb les passes i propostes que es fan des de les cúpules fracassades el 2003. Si els pactes signats només serveixen per a dividir el nacionalisme progressista, els partits que han portat a coll la tasca de la nostra recuperació cultural i nacional, poc podrem avançar en el camí de vèncer els hereus del franquisme.